Vicente Genaro de Quesada

Vicente Genaro de Quesada

Biografia
Naixement	19 setembre 1782 l'Havana (Cuba)
Mort	15 agost 1836 (53 anys) Hortaleza (Comunitat de Madrid)
Virrei de Navarra
març 1834 –
Activitat
Ocupació	oficial
Carrera militar
Rang militar	general
Conflicte	Guerra del Francès, Guerres Napoleòniques i Primera Guerra Carlina
Fills	Genaro de Quesada y Matheus

Vicente Genaro de Quesada (L'Havana, 19 de setembre de 1782-Hortaleza, 15 d'agost de 1836), marquès del Moncayo,^[1]va ser un militar espanyol.

Fill del governador de Nicaragua Juan Nepomuceno de Quesada, natural de Jaén i de María Josefa de Arango y Castillo, natural de l'Havana, va ser batejat el 3 d'octubre de 1782 en l'església del Santo Ángel Custodio de l'Havana. Destinat pel seu pare a la carrera militar, va ingressar com a cadet l'any 1794 en el tercer batalló d'infanteria de Cuba, en el qual va servir fins a 1796. Aquest any va ser nomenat pel rei cadet del regiment de la Guàrdia Reial.

Arribat a Madrid en 1808, va ingressar en la Guàrdia valona, participant en l'aixecament del 2 de maig de 1808. Va fugir de la capital i es va reunir amb els militars que s'havien refugiat a Badajoz, on començaven a formar l'exèrcit que havia d'enfrontar-se al dels invasors francesos. Va ser nomenat tinent coronel, rebent el comandament del primer batalló de voluntaris de Plasencia i poc després del quart batalló de guàrdies valones. L'Exèrcit d'Extremadura va passar a combatre a Castella la Vella, on fou fet presoner durant de la batalla de Gamonal del 10 de novembre de 1808, després de sofrir onze ferides, i fou conduït al dipòsit de presoners de Dijon a França. Després de dos intents de fugida fallits, va aconseguir escapar a Catalunya des d'on es va dirigir per mar a Cadis. Es va incorporar a l'exèrcit però no va obtenir el nomenament de brigadier que creia que li corresponia ni va participar en cap acció important, sent finalment nomenat governador militar i polític de Santander.^[2]

En tornar Ferran VII a ocupar el tron, va obtenir el rang de brigadier així com diverses condecoracions per sofriment en captivitat i participació en la guerra. En oposar-se al moviment de restauració de la Constitució espanyola de 1812, va ser deposat i perseguit, refugiant-se a França. Aquí va participar activament en el moviment reialista, sent nomenat capità general de l'Exèrcit de Navarra en entrar a Espanya amb les tropes franceses. Restituït Ferran VII, va obtenir comandaments militars a Granada, València, Múrcia i Guipúscoa, i nomenat capità general d'Andalusia l'any 1825,^[3]on es va assenyalar tant a reduir els moviments constitucionals com les actuacions de bandolers. En 1831 va ser nomenat comandant general de la guàrdia reial d'infanteria i inspector general de la infanteria de línia i lleugera de l'exèrcit, amb seu a Madrid.

En morir Ferran VII, el cercle polític que aconsellava a la reina regent no confiava en la lleialtat de Quesada, considerant-lo afecte a la causa carlista que començava a forjar-se, i va tractar d'allunyar-hlo de la Cort, nomenant-lo capità general d'Andalusia. Quesada es va oposar tenaçment al que considerava un desterrament i va aconseguir convèncer el govern de Francisco Cea Bermúdez de la seva lleialtat, sent nomenat capità general de Castella la Vella, amb residència a Valladolid. Hi va sufocar les revoltes carlistes encapçalades per Jerónimo Merino, rebent com recompensa el títol de marquès de Moncayo,^[4] prenent aquest nom al fet que posseïa un Granada un majorat amb aquest nom.

Als pocs mesos, el gener de 1834, va ser nomenat virrei de Navarra i comandant en cap de l'Exèrcit del Nord. Va donar suport el pronunciament que va promoure l'aprovació de l'Estatut Reial de 1834. Una vegada a Navarra va tenir problemes per contenir a les forces de Zumalacárregui, que a l'abril van capturar un dels seus combois a la batalla d'Alsasua i van establir un bloqueig sobre Pamplona. La premsa liberal va donar la culpa del fracàs a Quesada, qui al juny va ser rellevat del comandament. Després dels successos derivats del motí de la Granja de San Ildefonso, a l'agost de 1836, va tractar d'escapar de la capital refugiant-se a casa d'uns amics al poble d'Hortaleza, al nord de Madrid. Però va ser descobert i assassinat per una turba de la que en formaven part membres de la Milícia Nacional abans que els cuirassers de la reina Isabel II poguessin arrestar-lo.^[5][6]