El funeral
The Funerals | |
---|---|
Fitxa | |
Direcció | Abel Ferrara |
Protagonistes | Christopher Walken Chris Penn Annabella Sciorra Isabella Rossellini Vincent Gallo Benicio del Toro Gretchen Mol Paul Hipp Paul Perri Robert Miano John Ventimiglia Victor Argo David Patrick Kelly Frank John Hughes Amber Smith Edie Falco |
Producció | Mary Kane |
Guió | Nicholas St. John |
Música | Joe Delia |
Productora | Focus Features |
Distribuïdor | October Films i Netflix |
Dades i xifres | |
País d'origen | Estats Units d'Amèrica |
Estrena | 24 octubre 1996 |
Durada | 99 min |
Idioma original | anglès |
Color | en color |
Descripció | |
Gènere | cinema de ficció criminal i drama |
Lloc de la narració | Nova York |
El funeral[1] (The funeral en el seu títol original en anglès als Estats Units) és una pel·lícula de l'any 1996 dirigida per Abel Ferrara i protagonitzada per Christopher Walken i Chris Penn,[2] la qual fou emesa a TV3 per primera vegada el 8 d'abril del 2000.[1]
Argument
El Bronx de Nova York, anys trenta del segle xx. Johnny Tempio (Vincent Gallo) és assassinat quan ix d'un cinema. Sembla que els seus botxins han estat els Spoglia, clan mafiós rival. Ray (Christopher Walken), un tipus fred, intel·ligent i cruel, però temorós de Déu, rememora durant el funeral les causes que han portat a la mort del germà. Un tercer germà, Chez (Chris Penn), és un malalt mental, torturat per obsessius i violents records. Ray anhela venjar-se i, així, alleujar el seu dolor. Però la seua esposa, Jean (Annabella Sciorra), i la seua cunyada, Clara (Isabella Rossellini), intenten persuadir-lo per a evitar una destructiva guerra entre famílies.[2]
Context històric i artístic
El funeral és un tempestuós disseccionador dels ressorts de la violència i un malaltís explorador dels processos autodestructius de l'individu. Abel Ferrara i el guionista Nicholas St. John, plegats, van retornar al clàssic argument de la rivalitat entre clans mafiosos italoamericans, ara aprofundint en els entrellats d'una poderosa família del Bronx novaiorquès, obstinada en perpetuar un molt arrelat codi de valors nodrits per l'honor, la lleialtat i la sang. El retrat parentiu és forjat amb gelosies fraternals, records amenaçadors i presències espectrals que només el desencadenament de la violència més extrema sembla poder silenciar. Però el film encara va més enllà, glossant les antigues tradicions, el catolicisme, el sentiment de la mort i el temor a Déu, que contraposa a l'obsessiva idea de la venjança. Això fonamenta un relat sòrdid i desassossegat, gairebé apocalíptic, una característica poc habitual en el cinema negre. Ferrara, que va créixer molt a prop dels carrers on transcorre el relat, obté l'atmosfera òptima per a cadascuna de les seqüències, estableix amb rigor les pautes de la narració (molt seca, amb ús d'el·lipsis i salts enrere) i gradua els conflictes dramàtics fins que adquireixen proporcions d'autèntica tragèdia clàssica. Compta amb un grup d'actors preeminents i involucrats amb l'escruixidora història, ressaltant Chris Penn, Benicio del Toro, Annabella Sciorra i, com a substitut de l'inicialment contractat Nicolas Cage, Christopher Walken (amb el qual Ferrara ja havia rodat el 1990 la notable King of New York).[2]
La música fou composta per Joe Delia, si bé en la banda sonora també s'escolten temes d'arxiu interpretats per Billie Holiday, Carlo Buti i Sonny Boy Williamson.[2]
Frases cèlebres
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
« |
| » |
Curiositats
- L'acció d'El funeral pràcticament arrenca quan el mafiós Johnny Tempio és tirotejat en sortir d'un cinema on es projecta una pel·lícula de gàngsters amb Humphrey Bogart, The Petrified Forest, que va dirigir Archie Mayo l'any 1936.[2]
- El 2009, La revista britànica de cinema Empire Magazine la va triar com la setzena pel·lícula de gàngsters més important de tota la història d'aquest gènere cinematogràfic.[4]
Errades del film
- Quan Johnny és mort al seu taüt, els seus cabells, impecables i ben pentinats, semblen esbullar-se entre les diferents preses.[5]
- Johnny és mort al seu taüt, però s'estremeix quan algú li raspalla les celles.[5]
Premis
- 1996: Festival Internacional de Cinema de Venècia (Premi Millor Actor de Repartiment: Chris Penn)[6]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 ÉsAdir (català)
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 Vilaseca, Ramón Robert, 2014. Les 500 millors pel·lícules de la història del cinema. Lleida: Pagès Editors, S. L. ISBN 9788499754932. Pàg. 300.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Quotes - IMDb (anglès)
- ↑ Trivia - IMDb (anglès)
- ↑ 5,0 5,1 Goofs - IMDb (anglès)
- ↑ Filmaffinity (castellà)
Enllaços externs
- The New York Times (anglès)
- Variety (anglès)
- Tràiler a YouTube (anglès)