Carlos Rojas Vila
Biografia | |
---|---|
Naixement | 12 agost 1928 Barcelona |
Mort | 8 febrer 2020 (91 anys) Greenville (Carolina del Sud) |
Sepultura | Cementiri de Maçanet de Cabrenys[1] |
Formació | Universitat de Barcelona |
Activitat | |
Ocupació | novel·lista, assagista, professor d'universitat |
Ocupador | Universitat Emory |
Gènere | Novel·la i assaig |
Premis
|
Carlos Rojas Vila (Barcelona, 1928 - Greenville, Carolina del Sud, 8 de febrer de 2020) fou un escriptor català, notable assagista i novel·lista autor de més de vint títols. Se'l considera membre de la generació "nens de la guerra", i bona part de la seva obra va estar marcada per la guerra civil, així com també el seu desenvolupament personal i intel·lectual.[2]
Biografia
Era fill del metge colombià Carlos Rojas Pinilla i germà del general Gustavo Rojas Pinilla, president de Colòmbia entre 1953 i 1957. Carlos, llicenciat en Filosofia i Lletres el 1960, va preferir marxar lluny del franquisme. Fou professor de literatura espanyola a Escòcia i, des del 1957,[2] la universitat d'Emory a Atlanta (Geòrgia).
Entre els seus assaigs destaquen Diálogos para otra España (1966), Por qué perdimos la guerra (1969), Diez figuras de la guerra civil española (1973) i La guerra civil vista por los exiliados (1975). Com a novel·lista sobresurten De barro y esperanza (1957), El futuro ha comenzado (1958), Adolfo Hitler está en mi casa (1965), Auto de Fe (1968), Aquelarre (1970) i Azaña, una biografía sobre el president de la II República espanyola.[2] Després vingueren Memorias inéditas de José Antonio (1977) i El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos (1980), guanyadores de premis. De la dècada del 1990 destaquen les seves novel·les El jardín de Atocha (1990) i Proceso a Godoy (1992).
Vinculat per la família materna a Maçanet de Cabrenys, hi passava temporades i va triar-ne el cementiri com a lloc de repós.[3]
Obres
|
|
|
Guardons
- 1958: Premi Ciutat de Barcelona per El asesino de César[2]
- 1968: Premi Nacional de narrativa de les Lletres Espanyoles per Auto de Fe.[2]
- 1973: Premi Planeta per Azaña[2]
- 1977: Premi Ateneo de Sevilla per Memorias inéditas de José Antonio
- 1980: Premi Nadal de novel·la per El ingenioso hidalgo y poeta Federico García Lorca asciende a los infiernos[2]
- 1984: Premi Espejo de España per El mundo mítico y mágico de Picasso
Referències
- ↑ [enllaç sense format] https://es.findagrave.com/memorial/206989003/carlos-rojas
- ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Mor el novel·lista barceloní Carlos Rojas Vila». El Punt Avui, 11-02-2020 [Consulta: 11 febrer 2020].
- ↑ [enllaç sense format] https://www.diaridegirona.cat/dominical/2020/02/16/macanet-cabrenys-centre-mon-carlos-48737564.html
Enllaços externs
- «Conferències impartides a l'Ateneu Barcelonès» (audio). l'Arxiu de la Paraula. Ateneu Barcelonès, 1993. Arxivat de l'original el 21 de maig 2015. [Consulta: 28 octubre 2014].
Premis i fites | ||
---|---|---|
Precedit per: Luis de Castresana y Rodríguez El otro árbol de Guernica | Premi Nacional de narrativa 1968 | Succeït per: Luis Berenguer Marea escorada |
Precedit per: Jesús Zárate Moreno La cárcel | Premi Planeta 1973 | Succeït per: Xavier Benguerel i Llobet Icaria, Icaria... |
Precedit per: José Luis Olaizola Sarriá Planicio | Premi Ateneo de Sevilla 1977 | Succeït per: José Salas y Guirior Un viento que pasa |
Precedit per: Germán Sánchez Espeso Narciso | Premi Nadal de novel·la 1979 | Succeït per: Juan Ramón Zaragoza Rubira Concerto grosso |
Precedit per: Rafael García Serrano La gran esperanza | Premi Espejo de España 1984 | Succeït per: Santiago Lorén Esteban Memoria parcial. |