Alexandre III (papa)
  | |
| Nom original | (la) Alexander III |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | (it) Orlando Bandinelli c. 1100 Siena (Itàlia) |
| Mort | 30 agost 1181 (80/81 anys) Civita Castellana (Itàlia) |
| Sepultura | Basílica de Sant Joan del Laterà Tomb of Alexander III (en)  |
 170è Papa | |
| 14 setembre 1159 – 30 agost 1181 (Gregorià) ← Adrià IV – Luci III → | |
| Cardenal | |
| octubre 1150 (Gregorià) – | |
| Dades personals | |
| Religió | Església Catòlica |
| Formació | Universitat de Bolonya |
| Activitat | |
| Lloc de treball | Roma Estats Pontificis |
| Ocupació | escriptor, sacerdot catòlic |
| Ocupador | Universitat de Bolonya |
| Orde religiós | Orde de Sant Agustí |
| Consagració | Luci III |
| Família | |
| Cònjuge | cap valor |
  | |
Alexandre III (de nom de bateig Rollando Bandinelli) (Siena ? - Civita Castellana, 1181) va ser escollit Papa de Romà el 1159, càrrec que exerciria fins a la seva mort el 1181.
Després de concloure els seus estudis de dret canònic a la Universitat de Bolonya, es va dedicar a l'ensenyament d'aquesta matèria primer a Bolonya i després en Pisa. Va escriure la "Stroma" o "Summa Magistri Rolandi", un dels primers comentaris sobre el Decret de Gracià.
L'octubre de 1150, el Papa Eugeni III el nomena cardenal-diaca de Santi Cosma e Damiano; després és nomenat cardenal-legat de Sant Marc. Probablement és en aquest període quan escriu les seves "Sentències", basades en l'"Introdutio ad theologiam" de Pere Abelard. En 1153 és nomenat canceller de l'Església, erigint-se com a dirigent dels cardenals que s'oposaven a l'Emperador Frederic I, escollit en 1152, i que pretenia estendre el seu imperi per tot Itàlia. Així començava pugnar-la pel dominium mundi.
El 7 de setembre de 1159, Alexandre III va ser elegit successor del Papa Adrià IV, i va ser acceptat sense reserves pels reis de França, Anglaterra, la península Ibèrica, Sicília i Portugal. Tanmateix, una minoria de cardenals pro-germànics van elegir el cardenal Ottaviano de Monticelli que va ser conegut com l'antipapa Víctor IV.[1] Aquest últim com els seus successors Pasqual III (1164-1168) i Calixt III (1168-1178) va obtenir el suport de l'Emperador Frederic i dels estats controlats per aquest. En 1160 Victor IV va ser reconegut com a Papa en el sínode de Pavia. Alexandre III es va veure obligat a exiliar-se i va fugir a França, romanent en Sens fins al 23 de novembre de 1165 data en la qual va tornar a Roma però, tot seguit, va haver de tornar a fugir pressionat per l'Emperador que, arribat a Roma en 1166, es va fer coronar per l'antipapa Pasqual III.[2]
A partir de 1167 Alexandre III es va refugiar, successivament, a Gaeta, Benevent, Anagni i Venècia i fou derrotat a la batalla de Monte Porzio el maig del 1167 per les forces imperials.[3] Va tornar a Itàlia amb el suport de la Lliga Veronesa i, aprofitant les dificultats a què havia de fer front l'emperador, va organitzar la Lliga Llombarda que va augmentar el seu poder en unir-se a la Lliga Veronesa i combatre l'Emperador que es trobava embardissat en una sèrie de campanyes pel nord d'Itàlia.[4] En la Batalla de Legnano, el 1176, Frederic va ser derrotat i es va obligar a firmar la Treva de Venècia, el 1177, reconeixent Alexandre III com a papa legítim i tornant a la Santa Seu els territoris ocupats; en conseqüència, el papa va aixecar l'excomunió que pesava sobre ell des de 1160. El 12 de març de 1178, Alexandre III va tornar de nou a Roma.
El març del 1179, Alexandre III convoca el Concili del Laterà III, concili que va ser reconegut per l'església com l'onzè concili ecumènic. Alexandre va aconseguir que fossin acceptades algunes de les seves proposicions entre les quals, per evitar els possibles cismes, es va establir que l'elecció del Papa fos votada per la majoria dels dos terços dels cardenals.
Aquest sínode inicia l'apogeu del poder d'Alexandre III que, a més d'obligar Frederic a reconèixer-lo com a Papa, va humiliar Enric II d'Anglaterra en prendre partit, en el seu enfrontament, per Tomàs Becket, Arquebisbe de Canterbury; i en el seu exili, va gaudir de la protecció i el favor de Lluís VII de França. No obstant això, poc temps després de clausurar-se el sínode, la noblesa romana va obligar a Alexandre III a deixar la ciutat a la qual no tornaria mai.
El 29 de setembre del 1179 alguns nobles van intentar pujar al soli a l'antipapa Innocenci III com a successor d'Alexandre III, amb el qual la bicefàlia de l'Església va continuar. Utilitzant assenyadament el control de les finances, Alexandre III va recobrar el poder. El 1181 va excomunicar Guillem I d'Escòcia i va aixecar la prohibició que pesava sobre el regne d'Escòcia.
Alexandre III va concedir i va confirmar el privilegi de l'any jubileu de Santiago de Compostel·la de forma que, si el 25 de juliol (festa de l'Apòstol Sant Jaume) cau diumenge es podran guanyar a la catedral de Santiago de Compostel·la les mateixes indulgències que es guanyen en Roma els anys jubileus, que allà solen coincidir cada 25 anys. Es tracta de la butlla de concessió més antiga que conserva la religió catòlica, la "Regis aeterni", datada en 1179. En la butlla es confirma un privilegi anterior concedit pel Papa Calixt II (1118-1124).
Alexandre III va dur a terme una sèrie de reformes en l'interior de l'Església i va enfortir l'autoritat pontifícia. Va morir el 3 d'agost de 1181 a Civita Castellana.
Referències
- ↑ «Alexandre III (papa)». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Verardi, Andrea Antonio «Pasquale III, antipapa» (en italià). Dizionario Biografico degli Italiani, Volume 81, 2014.
- ↑ Gregorovius, Ferdinand. Rome in the Middle Ages Vol. IV Part 1 (en anglès). Traducció: Annie Hamilton, 1905.
- ↑ Lexikon des Mittelalters, volum IV, p. 931
